Primera entrada del blog. Comença la mentoria!
La parella la formem en Hamza i jo. Ell és un nen d’onze anys que porta poc més
de tres mesos a Catalunya, jo un estudiant d’història de l’art. Espero que tan
ell com jo aprenem a créixer amb aquesta experiència i que serveixi per
recordar que encara que ens trobem perduts en un mar de cares desconegudes i
situacions estranyes, si tens la possibilitat de compartir la teva història amb algú altre et
pot donar els ànims per a seguir endavant i afrontar les noves experiències que
se’ns presenten cada dia. Un nou començament sol ser dur, junts intentarem
fer-ho més agradable.
El primer dia que ens vam trobar vam decidir
anar a fer un vol mentre menjàvem un gelat i intentàvem conèixer alguna cosa
l’un de l’altre. La situació era complicada i còmica a alhora. Desconec
completament l’àrab i ens havíem d’intentar entendre amb el poc català que ell
havia après a l’escola, amb alguna paraula en castellà i fins i tot alguna en
francès, tot acompanyat d’expressions facials exagerades i mímica.
La tarda va acabar per sorprendre’m, tot i la
dificultat de l’idioma i de no poder mantenir un diàleg, ens vam entendre i vam
començar a crear complicitat sense paraules. Em va ajudar el fet que les seves
germanes, un com tornéssim amb en Hamza a casa seva, em convidessin a entrar i
a berenar. Amb elles vaig poder conèixer alguna cosa més sobre ell i la situació
en que es troba amb la família i escola.
M’agradaria poder ser de més ajuda per ell
però per desgràcia l’idioma ens distancia verbalment fins que no avanci més el temps. En aquest poc més d’un
mes que ens coneixem ja he pogut veure una evolució, poc a poc hi ha més
confiança, s’obre més i vaig notant cada setmana la seva millora amb el català.
